ÈTICA AL RETOC FOTOGRÀFIC

Pere Romero i Alonso
Imatges Raul Villalba

Darrerament s'ha aixecat una polèmica respecte als límits del retoc fotogràfic, els puristes opinen que el que es fa actualment ja no és fotografia, perquè està basada més en l'ús del Photoshop que a la captura de la imatge.
Amb l'analògic havíem de tenir molt troba molts factors abans de prémer el disparador, el que ens obligava a valorar cadascuna de les imatges que capturàvem, però ja posàvem filtres, fèiem servir pel lícules especials, ràpides, lentes, es revelava amb sistemes ideats per nosaltres mateixos , escalfant el revelador, agitant molt, agitant poc, fins i tot recordo qui revelava al vapor de mercuri, cosa que actualment segur aniria a la presó, jo durant diversos anys reveli els negatius d'un fotògraf per al qual treballava, amb un procés que durava 1,3 minuts.
Posteriorment, al positivar ens les inventàvem totes per tal d'aconseguir resultats nous i diferents als d'altres fotògrafs, reserves, deixar la còpia revelant durant hores, virats, dobles impressions, tirar alè a l'objectiu de l'ampliadora per aconseguir un efecte de suavitzat ; Miguel Parreño secava les còpies en el forn de la cuina, si es passava se li trencaven entre les mans, però si li donava el punt idoni la imatge agafava un to càlid que d'altra manera no es podia aconseguir.
Tot això ens porta a que si abans de que existir el Photosho ja intentàvem fer les mil i una per aconseguir efectes innovadors, perquè ara no podem fer servir les noves tecnologies per aconseguir millori fotos? On està el límit? qui ho posa? Com podem posar portes al camp, la imaginació humàna no té fronteres, l'art no té limitacions. No podem dir-li a Dalí que els elefants no tenen la potes primes i llargues, ni a Picasso que la gent no té els ulls en el mateix costat de la cara, o potser algú ha vist alguns gira-sols com els de Van Gogh.
En alguns concursos es posa límits al retoc, però algú s'ha posat a pensar que si jo sóc capaç de substituir un cel sense que ningú ho detecti, com puc dir que no es faci. Quan es posen uns controls, hauríem de ser capaços de controlar allò al que es pretén controlar. Algú sap més que Tello, Parreño o Villalba, per dir-los que no em posin una senyora que no està a la foto. Sempre ens queda el recurs de posar els mestres a controlar als seus alumnes.
No és la meva intenció defensar els grans "manipuladors" de les imatges, simplement vull expressar la meva opinió respecte a que si no sabem interpretar aquestes "manipulacions" com a art, tampoc podem apreciar als pintors, ni als escultors, ni als arquitectes , ni etc. etc. perquè totes les seves obres són fruit de la seva imaginació i d'una sàvia utilització dels mitjans tècnics que els proporciona l'era moderna.