MILERS I MILERS DE FOTOS

Andreu Clapés i Flaqué

Surto a passejar per la Rambla i m’admiro de la gran quantitat de guiris que hi ha passejant, més avui que ja fa sol i el temps és francament de bonança. Bé, cal dir que avui és un dia qualsevol de al setmana, d’una setmana qualsevol i d’un mes qualsevol. L’ única cosa que sí és certa és l’any, el dos mil onze.

Vermells com perdigots de prendre el sol a la platja, tots, o la gran majoria, tenen en comú el que porten una càmera fotogràfica entre les mans i que van disparant tot el que troben, un clic rere l’altre !

Encara un altre fenomen del nostre temps que per mi és molt colpidor. La nostra canalla, qui més qui menys, té mòbil. El pretext és que així els pares saben en tot moment on està el fill o la filla. Vana il•lusió....

A mida que passen els anys (estava temptat de dir els mesos) l’edat en que la mainada assoleix aquesta meravella de la tecnologia és més precoç. Diuen les estadístiques que entre deu i dotze anys els nois i noies del nostre país tenen mòbil.

A part de la funció prioritària que sembla que hagi de tenir el mòbil, que és telefonar o rebre telefonades, la quantitat de funcions que té són conegudes pel jovent. Amb una velocitat increïble, teclegen missatges (ara se’n diuen SM) per evitar així haver de pagar una trucada o simplement fer una “perdi”.. 

Una nova funció d’aquests aparells és que porten incorporada una càmera fotogràfica que tant serveix per fer fotos com per fer vídeos. Aquesta és una altra consideració important.

Com els guiris de la Rambla, el jovent també dispara i dispara seguit, fent una infinitud de fotos, moltes de les quals són repetides i en general molt reiteratives temàticament parlant. Aquestes fotos generalment són objecte de culte entre ells, però que difícilment hi tenen accés els pares, que en tot cas, furtivament les visionen quan els fills o filles dormen. Milers, milions de fotos...

Ara em retrotrec en el temps i recordo fets de quan jo era petit. Eren certament altres temps.... però no tant llunyans com si jo hagués viscut a la prehistòria, malgrat que tecnològicament ho sembli.

Quan vaig tenir set anys vaig fer la Primera Comunió. Era una data important i assenyalada ja que, entre altres consideracions, representava que deixava de ser un infant per ser un noi, amb ús de raó. Un event així, era el pretext perquè rebessis algun escadusser regal. A mi em varen regalar una màquina de fer fotos (el terme càmera no el fèiem servir). Era un aparell negre, de plàstic, gruixut i que pesava poc. Portava un rodet més gran del que després es va estandaritzar. Suposo ara, que mesurava 6 x 6 i que anava protegit amb un paper vermell que també es posava dintre de la màquina. Si la memòria no em falla els rodets que a mi em posaven eren de dotze fotografies i, alguna vegada, em sona que era de vit i quatre.

La màquina era molt senzilla de funcionament. De fet el nen que era jo, la podia fer anar, això sí, procurant no malgastar els disparos, ja que això representava un cost econòmic a l’hora de portar el rodet a cal fotògraf, que en treia les còpies a paper. Un còpia per foto. Els negatius, el que pot fer la ignorància, simplement els llençava, ja que mai es feia una segona còpia d’una de les fotografies. Les còpies positivitzades anaven a parar a l’àlbum fe fotografies de la família, per deixar constància d’un event, d’una sortida o excursió i poca cosa més. Poques fotos i solament en ocasions rellevants !

Què en fem ara dels milers i milers de fotos digitals que anem acumulant en el disc dur de l’ordinador ? Sento la queixa de que ara la gent no veu les fotos, ja que per fer-ho s’ha de muntar la parafernàlia de màquines, pel que mai hi ha el temps oportú. Els àlbums familiars tendeixen a desaparèixer i no se sap ben bé a on està ni que hi ha en aquest fotimer de fotos que mai més es tornen a veure i ni es veuran.

Les persones que viatgen a països llunyans competeixen entre elles per qui ha fet més fotos. 
– jo n’he fet tres mil ! 
– jo n`he fet tres mil quatre-centes !
i malauradament, si quan et conviden a sopar per explicar el viatge, et volen passar les fotos, amb l’excusa de que encara no han tingut temps per mirar-les i que estan tal i com es varen disparar . hom que és crític i sensible en aquests materials, vas veient la manca de qualitat de la majoria d’elles. Fotos que no diuen res. Fotos mal enquadrades, mal il•luminades, mal enfocades o mogudes. I vinga, anar passant i passant... fins que un ja comença a pesar figues i a sentir que la son i la nyonya va guanyant terreny...fins que assabentats els amfitrions, donen la sessió per acabada amb l’excusa de que quan puguin ja en faran una selecció més curta i llençaran a la paperera les que no estan bé. Banal il•lusió, ja que mai més les tornaran a visionar ni a tocar. 

En el cas del jovent simplement a través del mòbil, les van ensenyant als amics o amigues, que es parteixen la caixa de tant riure, al plasmar les rucades que fan, i que capten autodisparant-se amb posicions i cares deformades degut a la curta distància focal de la òptica.

És l’època de la superabundància ! Mai n’hi ha prou de tot i de tot mai n’hi ha prou ! 

És bo ? És dolent ? no ho sé. Constato els fets fenomenològicament i prou, sense emetre cap judici de valor. En aquest cas em sento un simple redactor d’uns fets i d’uns temps, que sí són els nostres, i que no tenen marxa en rere. 

Per sort hi ha un altre segment de població que ha fet de la fotografia una forma d’expressió, de comunicació, d’interpretació o de constatació. Avui no parlo d’aquest sector en el que els membres de les diferents agrupacions fotogràfiques en són els qui el conformen. Això serà tema d’una altra reflexió.